L’Espina
A Tarragona es calcula que hi ha uns 7.000 pisos buits i més de 1.000 habitatges d’ús turístic.
Les feministes defensem que l’habitatge és un dret bàsic de totes les persones però, per què l’habitatge és una qüestió feminista?
L’EXCLUSIÓ RESIDENCIAL TÉ NOM DE DONA
Sabem que la pobresa a Catalunya i arreu està altament feminitzada: els tipus d’unitat familiar que tenen una renda mitjana més baixa són el de les llars monomarentals i el de les dones grans que viuen soles. La precarietat laboral afecta en major grau a les dones i això es tradueix en menys ingressos econòmics. A més a més, les dones que no han tingut activitat productiva perquè han dedicat la vida treballant cuidant als altres (sense cap reconeixement ni remuneració) perceben unes pensions de viudetat míseres. És per aquestes i altres raons que habitualment són les dones les que viuen en habitatges precaris.
Què és un habitatge precari? Quan parlem d’habitatges precaris ens referim a diversos tipus de precarietat a les llars: llars amb situacions d’infrahabitatge (com ara barraques o cases prefabricades), llars amb deficiències greus en la construcció o amb manca de conservació, llars amb situacions d’insalubritat o vulnerables per la manca de pobresa energètica o d’altres serveis essencials, llars amb situacions d’amuntegament (amb menys de 15 metres quadrats per persona), llars ocupades o amb en risc d’expulsió, llars en un entorn molt degradat i/o en un barri conflictiu, llars amb barreres arquitectòniques…
Aquesta precarietat és molt difícil de superar, ja que els requisits de les immobiliàries fan que sigui gairebé impossible accedir a un lloguer assequible i adequat. D’altra banda, la manca d’inversió de les institucions en habitatge públic fa que aquest dret bàsic esdevingui una preocupació constant per a moltes dones. Existeixen plans i processos de mobbing i gentrificació instats pels grans tenidors i els fons voltor, que especulen sense impunitat malgrat que l’accés a l’habitatge és un dret.
LA LLAR COM A ESPAI SEGUR
L’accés a l’habitatge és una necessitat bàsica per a totes les persones, però tenir una llar digna i segura esdevé crucial particularment per a les dones: sabem que l’espai domèstic és un lloc on la violència masclista ha fet seu de manera particular: l’espai privat ha esdevingut una eina de silenciament i invisibilització de les violències masclistes, aïllant i deixant sense suport a les dones que la pateixen. Així doncs, és important teixir xarxes informals entre veïnes i el barri, per a que totes les dones tinguin una xarxa de suport i no se sentin soles; comunitats on les persones es coneguin i cuidin les unes de les altres. Les feministes apostem per compartir el pes de la resolució d’aquestes situacions d’injustícia portant allò que es considera privat al pla col·lectiu. Precisament, teixir aquesta xarxa és més difícil quan es viu en zones on hi ha una gran quantitat d’habitatges buits, pisos turístics o on no hi ha comerços de proximitat. Així mateix, és important que les dones que pateixen violència tinguin l’oportunitat d’accedir a un habitatge propi com a base per a una vida autònoma i segura, fet que esdevé impossible degut als preus del lloguer i a les exigències de les immobiliàries. L’habitatge, l’espai privat, hauria de ser un lloc on sentir-se segura.
LA LLAR COM A ESPAI DE TREBALL
La llar també és un espai de treball, ja que és on es duen a terme les tasques de cura. Aquestes tasques, encara avui, són altament feminitzades. A Tarragona, la major part dels pisos (especialment a la Part Alta) són freds, foscos, humits, petits… cuidar en aquestes condicions és molt difícil i cal afegir que sovint la mateixa llar és la que requereix constants reformes, reparacions i adaptacions. D’aquesta manera, la llar no és l’espai de confort que hauria de ser, sinó un espai de supervivència.
Les dones que treballen de manera remunerada en l’àmbit de les cures realitzen la seva activitat laboral en domicilis particulars: tenir cura de gent gran, netejar o cuidar a canalla és una tasca altament feminitzada i que es dona en l’espai privat. En aquest sentit també hem de veure l’espai privat com un lloc de treball i hem de reivindicar que garanteixi unes bones condicions. És més difícil cuidar una persona gran en un lavabo petit i antic; és més difícil estendre la roba quan no tens un espai exterior; és més difícil ajudar els infants i joves a fer els deures quan no hi ha una bona il·luminació o connexió a internet, etc.
Què es proposa des del feminisme? Autores com Sílvia Federici defensen que si la llar és un espai de treball per a les dones això hauria de repercutir també en els lloguers i proposa que les dones no haurien de pagar un lloguer igual que els homes no paguen el lloguer de les fàbriques on treballen.
Des del feminisme, creiem que l’habitatge no pot ser una mercaderia: creiem que cal crear habitatge públic i apostem per les cooperatives d’habitatge, però sobretot també lluitem perquè els grans tenidors d’habitatge no puguin fer negoci de l’especulació amb aquest dret essencial: defensem les expropiacions massives de bancs i grans tenidors i exigim la regulació del preu del lloguer i l’abolició dels pisos turístics. L’habitatge és un dret, no una mercaderia!!